per CAT-katelonian
En aquell temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles, decidiren de fer el segon gran retrobament, aquest cop, a la gran ciutat, per observar el comportament dels pixapins quan no hi ha pins a la vora. Decidiren el lloc d'encontre l'estació de Badalona.
El primer d'arribar fou el deixeble ampollero, ja que havia descuidat per una estona la seva abducció mística en mans de la carinyu. Al cap de poc, i abans de l'hora acordada, arribava el deixeble pistoler tot maleint el deixeble Corbates que havia promès arribar el primer. Una curta estona després els deixebles vegeren un ens en forma de cagarro que deia "SILENCE; I kill you!" cosa que provava l'entitat del deixeble Empanat.
Aquell matí, poc a poc degotaren la resta de deixebles, fins a formar un total de vuit, que segueren entorn la taula del bar de davant la estació per pendre cafès i altres mariconades que féren esfereir el mestre.
En el moment indicat, els deixebles robaren cotxes i es mogueren en caravana fins arribar als camps d'esbarjo, on per desencís del deixeble ampollero, no hi anava pas a fornicar, sinó a jugar a pilota.
Com no podia ser d'altre manera, el partit tingué incidents infames i la polèmica volia portar els deixebles a una batussa, però enveient l'encarregat del camp com cridava "aquest ofici em matarà" preferiren anar a cercar la deixeble panxacontenta, que havia tingut obligacions judotaxistes, i així amenitzar-ho tot plegat amb un bon tiberi.
Arribats a la vora, els deixebles segueren en una terrassa, per tal que el deixeble gusiluz prengués una mica el sol. Minuts després, i ja havent trobada la deixeble panxacontenta, al cambrer del local se li posaren els pèls de punta quan el deixeble corbates li demanà insistentment que volia pagar el compte. El mestre es girà cap als deixebles i digué: "En veritat us dic que no sé si aqueix servent tremola més per l'estupor o bé és la incredulitat davant aquest home autoritari i rabiós amb cara de peix bullit que l'assenyala".
El deixeble pixapí, coneixedor de la zona, hagué de marxar ja que no podia suportar la vergonya aliena que li suposava aquell fet. El deixeble empanat s'aturà i pensà: "eh?" i marxà atemorit per l'amenaça amb tisores que li havia propugnat la MariPau, filla predilecta de ca Fiona. Així fou que quedaren sis deixebles.
Tot seguit, emprengueren el camí cap a l'interior de la sufíssie. El lloc era com un laberint de tres plantes destinat a malcriar les criatures i arruinar els pares desesperats mentre les mares fonen tot diner que se'ls posi per davant. Enveient tanta parafernàlia, els deixebles decidiren de menjar al carrer, i no seure pas dintre aquella taverna totalment indigna de Sant Nicolau Pistoler, d'aparença moderno-pijo-pixapina que recomanava el deixeble corbates amb fervor.
Acabat l'àpat, decidiren anar a miserejar per aquell indret estrany i ple de llumets q incitaven el consumisme. Llavors el deixeble folloneru se sentí incitat al consum, i demanà de sortir a fora tot i que el deixeble gusiluz empalidia per instants víctima de la fresca brisa provinent del mar. Altre cop dins, el deixeble folloneru tot estupafectat, veia incrèdul l'espectacle d'aquella gent. La deixeble panxaconenta comptava els punts de qui era el deixeble més friki quan hi hagué una resposta unànima: "Tu".
Ja marxant, el mestre es tombà enrere i digué: "Mireu deixebles de poca fe, que n'és d'evident que som a pixapilàndia, doncs aquesta gent han plantat un pi al bell mig de la plaça, i l'han engalarnit per reverenciar-lo i fer-li cadascú les seves ofrenes".
Així fou la visita de Sant Nicolau Pistoler i els deixebles a pixapilàndia.
divendres, 19 de desembre del 2008
dilluns, 28 de juliol del 2008
Capítol 17: El retrobament dels deixebles
per CAT-katelonian
En aquells temps Sant Nicolau Pistoler vagava per les terres de ponent, finalitzant un llarg viatge de meditació i reflexió personal de la vida. Quan per fi decidí que estava fart d'estar sol feu el gest de retrobar-se amb tots els deixebles i aplegar-los a la bonica vila de Bellpuig.
Eren ja tocades les onze del matí quan tots els deixebles es retrobaren arribats de diversos punts de Catalunya, davant l'església de Sant Nicolau, desposseits de tota salut mental i vestits amb llurs indrumentàries, que feien esfereir les velletes llogatanes que sortien de missa.
El mestre, enveient l'èxit de la trobada, s'endinsà a l'església de Sant Nicolau, per agafar-ne els diners de la col·lecta, car s'havien dat en nom de Sant Nicolau i el de la beneficència, i així doncs se'n beneficiaria ell mateix.
Palplantats a la taverna, el deixeble corbates posava cara de peix bullit mentre s'afluixava el nus de la corbata, que no li deixava irrigar el cervell. Tantmateix, se li sortien els ulls en veure els encants d'una jove forània que el tenia totalment embaucat. Ella enveient tanta deixadesa humana el menyspreà, però ell orgullós, insistia als demés deixebles que no estava tant malament, i que tindria el lloro a l'aguait per si la mossa canviava d'opinió.
No gaire lluny els deixebles es distreien fotent-se pilotades com si d'un joc es tractés mentre es mofaven del deixeble Ampollero que esbufegava com un rinoceront mal ferit personificant un espectacle lamentable. El deixeble Colometa aturà la pilota de manera espectacular, ja que anava dirigida a Can Pistraus, veí de a contrada. La resta gaudiren veient com el deixeble folloneru escridassava un noi del poble dient "treu això d'aquí" mentre senyalava un gos que corria feliç per aquell món de Déu. Fou així que esdevení un joc que els deixebles recordaran per sempre més.
En acabat, els deixebles anaren a l'Hort de Gomà on el deixeble folloneru i el deixeble eixorivit havien amagat carn i beure per omplir-se es panxes d'amagatotis. El deixeble Pistoler perparà tot un reguitzell de carn a la brasa, mentre la resta seguia bevent cervesa i rient de les anècdotes que havien viscut instants abans. La deixeble pubilla, tímida, emmudia davant llur espectacle, mentre el deixeble santdimoni formulava conjurs de pluja en una llengua oculta que només entenen a casa seva. La tempesta no tingué pietat, i les formigues navegaven en un desert d'aigua, sense camins ni senyals
El mestre, enveient tant bella estampa, quedà satisfet ja que la seva herència quedava en bones mans. Llavors, mentre creuava la porta per anar a fer un riu digué: "En veritat us dic, que avui s'inicia un camí, car heu retrobat sense haver trobat, i us tornareu a veure sense veure-us."
Cap dels deixebles entengueren aquelles paraules, però fou així que esdevení el retrobament.
En aquells temps Sant Nicolau Pistoler vagava per les terres de ponent, finalitzant un llarg viatge de meditació i reflexió personal de la vida. Quan per fi decidí que estava fart d'estar sol feu el gest de retrobar-se amb tots els deixebles i aplegar-los a la bonica vila de Bellpuig.
Eren ja tocades les onze del matí quan tots els deixebles es retrobaren arribats de diversos punts de Catalunya, davant l'església de Sant Nicolau, desposseits de tota salut mental i vestits amb llurs indrumentàries, que feien esfereir les velletes llogatanes que sortien de missa.
El mestre, enveient l'èxit de la trobada, s'endinsà a l'església de Sant Nicolau, per agafar-ne els diners de la col·lecta, car s'havien dat en nom de Sant Nicolau i el de la beneficència, i així doncs se'n beneficiaria ell mateix.
Palplantats a la taverna, el deixeble corbates posava cara de peix bullit mentre s'afluixava el nus de la corbata, que no li deixava irrigar el cervell. Tantmateix, se li sortien els ulls en veure els encants d'una jove forània que el tenia totalment embaucat. Ella enveient tanta deixadesa humana el menyspreà, però ell orgullós, insistia als demés deixebles que no estava tant malament, i que tindria el lloro a l'aguait per si la mossa canviava d'opinió.
No gaire lluny els deixebles es distreien fotent-se pilotades com si d'un joc es tractés mentre es mofaven del deixeble Ampollero que esbufegava com un rinoceront mal ferit personificant un espectacle lamentable. El deixeble Colometa aturà la pilota de manera espectacular, ja que anava dirigida a Can Pistraus, veí de a contrada. La resta gaudiren veient com el deixeble folloneru escridassava un noi del poble dient "treu això d'aquí" mentre senyalava un gos que corria feliç per aquell món de Déu. Fou així que esdevení un joc que els deixebles recordaran per sempre més.
En acabat, els deixebles anaren a l'Hort de Gomà on el deixeble folloneru i el deixeble eixorivit havien amagat carn i beure per omplir-se es panxes d'amagatotis. El deixeble Pistoler perparà tot un reguitzell de carn a la brasa, mentre la resta seguia bevent cervesa i rient de les anècdotes que havien viscut instants abans. La deixeble pubilla, tímida, emmudia davant llur espectacle, mentre el deixeble santdimoni formulava conjurs de pluja en una llengua oculta que només entenen a casa seva. La tempesta no tingué pietat, i les formigues navegaven en un desert d'aigua, sense camins ni senyals
El mestre, enveient tant bella estampa, quedà satisfet ja que la seva herència quedava en bones mans. Llavors, mentre creuava la porta per anar a fer un riu digué: "En veritat us dic, que avui s'inicia un camí, car heu retrobat sense haver trobat, i us tornareu a veure sense veure-us."
Cap dels deixebles entengueren aquelles paraules, però fou així que esdevení el retrobament.
dijous, 14 de febrer del 2008
Capítol 16. El timbaler poruc
per CAT-katelonian
Heus ací que un bon dia, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles vorejaven la bonica vila d'Olesa de Montserrat.
Passejant pels seus carrers veien com els paletes enterraven gats entre les pedres de la catedral, i els monjos feien les seves oracions per a que el Senyor, portés pluja i fés arribar l'AVE a can pistraus.
El deixeble Numantí s'arrambava a una pubilla, tot i que mai deixava de mirar a totes les pubilles, passava molt de temps amb aquesta. La resta de deixebles creien que estava malalt.
El deixeble Badabadoc només tenia en ment una pubilla i un fadrí, la Maria i el seu cosí Kosto. Ell sabia que hi pensava tant sols pels efectes estupefaents que li provocaven els fums, i per tal de poder-hi pensar millor, es va despullar de tota rasta que duia al cap, convertint-se en una espècie de monjo budista torracollons.
Prop seu, hi havia el deixeble Cireretes, que feia amistat amb un vailet que cantava una cançó:
Més feliç que un cuc de te-eeeeerra
més feliç que la mare d'un coniiiiiiill...
més feliç que l'aigua oxigena-aaaada
més feliç que una polla trempa-aaada
què és més bo que la mel?
Una figa amb pèl! exclamà el deixeble Eixorivit mentre agafava aire tot ajupit..
Sant Nicolau Pistoler estava cofoi perquè els seus deixebles més propers, tenien figues per menjar, i no passaven gana de cap mena.
Un vellet del poble li contà al deixeble Papadebea que per la contrada hi passejava un timbaler molt poruc.. la gent d'allà li posà el nom de "timbaler poruc".
El timbaler poruc en realitat es deia Valentí, nom totalment poc escaient ja que no tenia ni un pèl de valent, tot i no ser calb.
El timbaler poruc sovint s'amagava a les muntanyes i recordava mig plorós com la gent del poble li deia "Au Valentí, vés a cagar a la muntanya!" Això el feia enfurismar molt, i volia venjar-se'n, però a l'hora de la veritat, tenia por i no feia res que no fos tornar a la muntanya a plorar.
Un bon dia, el timbaler poruc s'endinsava a la muntanya tot renegant amb el seu timbal sota el braç. Caminant caminant, anà a topar amb Sant Nicolau Pistoler que gaudia d'una pubilla forastera, que de nom es deia Humanitat.
En el mateix moment, un exèrcit de temuts francesos més lletjos que Ribéry envaïa el país.
Sant Nicolau Pistoler, enveient que el timbaler poruc mirava d'amagatotis com fornicava, s'enfurismà i començà a fotre trabucades per tal d'encertar-lo. El timbaler poruc començà a córrer davant les trabucades de Sant Nicolau Pistoler, que l'empaità per les muntanyes fins no va haver acabat les municions fent un terrabastall tant gran que les muntanyes retronaren com si d'un terratrèmol es tractés.
Per sort, el timbaler poruc era molt esmunyedís, i va poder córrer fins el poble.
La gent del poble l'aclamava.
- Visca!! Visca!! Visca el timbaler poruc!! Visca el timbaler poruc!!
Gràcies a tu hem vençut els gavatxos!! Visca!!
A partir d'aquell dia tot el poble estimà el timbaler poruc, i esdevingué un entranyable personatge del saber popular.
En arribar Sant Nicolau Pistoler i amb un tir molt ben encertat de pedra, deixà estès el timbaler per sempre. El mestre es girà cap a la gent bocabadada i digué: "En veritat us dic que he mort aquest home pel benefici de la Humanitat." Acte seguit, girà cua i tornà a la muntanya per beneficiar-se altra vegada la Humanitat.
Fou així que arran d'aquesta fita, quedà el record per tots els Catalans de l'entranyable llegenda del timbaler poruc.
Passejant pels seus carrers veien com els paletes enterraven gats entre les pedres de la catedral, i els monjos feien les seves oracions per a que el Senyor, portés pluja i fés arribar l'AVE a can pistraus.
El deixeble Numantí s'arrambava a una pubilla, tot i que mai deixava de mirar a totes les pubilles, passava molt de temps amb aquesta. La resta de deixebles creien que estava malalt.
El deixeble Badabadoc només tenia en ment una pubilla i un fadrí, la Maria i el seu cosí Kosto. Ell sabia que hi pensava tant sols pels efectes estupefaents que li provocaven els fums, i per tal de poder-hi pensar millor, es va despullar de tota rasta que duia al cap, convertint-se en una espècie de monjo budista torracollons.
Prop seu, hi havia el deixeble Cireretes, que feia amistat amb un vailet que cantava una cançó:
Més feliç que un cuc de te-eeeeerra
més feliç que la mare d'un coniiiiiiill...
més feliç que l'aigua oxigena-aaaada
més feliç que una polla trempa-aaada
què és més bo que la mel?
Una figa amb pèl! exclamà el deixeble Eixorivit mentre agafava aire tot ajupit..
Sant Nicolau Pistoler estava cofoi perquè els seus deixebles més propers, tenien figues per menjar, i no passaven gana de cap mena.
Un vellet del poble li contà al deixeble Papadebea que per la contrada hi passejava un timbaler molt poruc.. la gent d'allà li posà el nom de "timbaler poruc".
El timbaler poruc en realitat es deia Valentí, nom totalment poc escaient ja que no tenia ni un pèl de valent, tot i no ser calb.
El timbaler poruc sovint s'amagava a les muntanyes i recordava mig plorós com la gent del poble li deia "Au Valentí, vés a cagar a la muntanya!" Això el feia enfurismar molt, i volia venjar-se'n, però a l'hora de la veritat, tenia por i no feia res que no fos tornar a la muntanya a plorar.
Un bon dia, el timbaler poruc s'endinsava a la muntanya tot renegant amb el seu timbal sota el braç. Caminant caminant, anà a topar amb Sant Nicolau Pistoler que gaudia d'una pubilla forastera, que de nom es deia Humanitat.
En el mateix moment, un exèrcit de temuts francesos més lletjos que Ribéry envaïa el país.
Sant Nicolau Pistoler, enveient que el timbaler poruc mirava d'amagatotis com fornicava, s'enfurismà i començà a fotre trabucades per tal d'encertar-lo. El timbaler poruc començà a córrer davant les trabucades de Sant Nicolau Pistoler, que l'empaità per les muntanyes fins no va haver acabat les municions fent un terrabastall tant gran que les muntanyes retronaren com si d'un terratrèmol es tractés.
Per sort, el timbaler poruc era molt esmunyedís, i va poder córrer fins el poble.
La gent del poble l'aclamava.
- Visca!! Visca!! Visca el timbaler poruc!! Visca el timbaler poruc!!
Gràcies a tu hem vençut els gavatxos!! Visca!!
A partir d'aquell dia tot el poble estimà el timbaler poruc, i esdevingué un entranyable personatge del saber popular.
En arribar Sant Nicolau Pistoler i amb un tir molt ben encertat de pedra, deixà estès el timbaler per sempre. El mestre es girà cap a la gent bocabadada i digué: "En veritat us dic que he mort aquest home pel benefici de la Humanitat." Acte seguit, girà cua i tornà a la muntanya per beneficiar-se altra vegada la Humanitat.
Fou així que arran d'aquesta fita, quedà el record per tots els Catalans de l'entranyable llegenda del timbaler poruc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
