per CAT-katelonian
Heus ací que un bon dia, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles vorejaven la bonica vila d'Olesa de Montserrat.
Passejant pels seus carrers veien com els paletes enterraven gats entre les pedres de la catedral, i els monjos feien les seves oracions per a que el Senyor, portés pluja i fés arribar l'AVE a can pistraus.
El deixeble Numantí s'arrambava a una pubilla, tot i que mai deixava de mirar a totes les pubilles, passava molt de temps amb aquesta. La resta de deixebles creien que estava malalt.
El deixeble Badabadoc només tenia en ment una pubilla i un fadrí, la Maria i el seu cosí Kosto. Ell sabia que hi pensava tant sols pels efectes estupefaents que li provocaven els fums, i per tal de poder-hi pensar millor, es va despullar de tota rasta que duia al cap, convertint-se en una espècie de monjo budista torracollons.
Prop seu, hi havia el deixeble Cireretes, que feia amistat amb un vailet que cantava una cançó:
Més feliç que un cuc de te-eeeeerra
més feliç que la mare d'un coniiiiiiill...
més feliç que l'aigua oxigena-aaaada
més feliç que una polla trempa-aaada
què és més bo que la mel?
Una figa amb pèl! exclamà el deixeble Eixorivit mentre agafava aire tot ajupit..
Sant Nicolau Pistoler estava cofoi perquè els seus deixebles més propers, tenien figues per menjar, i no passaven gana de cap mena.
Un vellet del poble li contà al deixeble Papadebea que per la contrada hi passejava un timbaler molt poruc.. la gent d'allà li posà el nom de "timbaler poruc".
El timbaler poruc en realitat es deia Valentí, nom totalment poc escaient ja que no tenia ni un pèl de valent, tot i no ser calb.
El timbaler poruc sovint s'amagava a les muntanyes i recordava mig plorós com la gent del poble li deia "Au Valentí, vés a cagar a la muntanya!" Això el feia enfurismar molt, i volia venjar-se'n, però a l'hora de la veritat, tenia por i no feia res que no fos tornar a la muntanya a plorar.
Un bon dia, el timbaler poruc s'endinsava a la muntanya tot renegant amb el seu timbal sota el braç. Caminant caminant, anà a topar amb Sant Nicolau Pistoler que gaudia d'una pubilla forastera, que de nom es deia Humanitat.
En el mateix moment, un exèrcit de temuts francesos més lletjos que Ribéry envaïa el país.
Sant Nicolau Pistoler, enveient que el timbaler poruc mirava d'amagatotis com fornicava, s'enfurismà i començà a fotre trabucades per tal d'encertar-lo. El timbaler poruc començà a córrer davant les trabucades de Sant Nicolau Pistoler, que l'empaità per les muntanyes fins no va haver acabat les municions fent un terrabastall tant gran que les muntanyes retronaren com si d'un terratrèmol es tractés.
Per sort, el timbaler poruc era molt esmunyedís, i va poder córrer fins el poble.
La gent del poble l'aclamava.
- Visca!! Visca!! Visca el timbaler poruc!! Visca el timbaler poruc!!
Gràcies a tu hem vençut els gavatxos!! Visca!!
A partir d'aquell dia tot el poble estimà el timbaler poruc, i esdevingué un entranyable personatge del saber popular.
En arribar Sant Nicolau Pistoler i amb un tir molt ben encertat de pedra, deixà estès el timbaler per sempre. El mestre es girà cap a la gent bocabadada i digué: "En veritat us dic que he mort aquest home pel benefici de la Humanitat." Acte seguit, girà cua i tornà a la muntanya per beneficiar-se altra vegada la Humanitat.
Fou així que arran d'aquesta fita, quedà el record per tots els Catalans de l'entranyable llegenda del timbaler poruc.
Passejant pels seus carrers veien com els paletes enterraven gats entre les pedres de la catedral, i els monjos feien les seves oracions per a que el Senyor, portés pluja i fés arribar l'AVE a can pistraus.
El deixeble Numantí s'arrambava a una pubilla, tot i que mai deixava de mirar a totes les pubilles, passava molt de temps amb aquesta. La resta de deixebles creien que estava malalt.
El deixeble Badabadoc només tenia en ment una pubilla i un fadrí, la Maria i el seu cosí Kosto. Ell sabia que hi pensava tant sols pels efectes estupefaents que li provocaven els fums, i per tal de poder-hi pensar millor, es va despullar de tota rasta que duia al cap, convertint-se en una espècie de monjo budista torracollons.
Prop seu, hi havia el deixeble Cireretes, que feia amistat amb un vailet que cantava una cançó:
Més feliç que un cuc de te-eeeeerra
més feliç que la mare d'un coniiiiiiill...
més feliç que l'aigua oxigena-aaaada
més feliç que una polla trempa-aaada
què és més bo que la mel?
Una figa amb pèl! exclamà el deixeble Eixorivit mentre agafava aire tot ajupit..
Sant Nicolau Pistoler estava cofoi perquè els seus deixebles més propers, tenien figues per menjar, i no passaven gana de cap mena.
Un vellet del poble li contà al deixeble Papadebea que per la contrada hi passejava un timbaler molt poruc.. la gent d'allà li posà el nom de "timbaler poruc".
El timbaler poruc en realitat es deia Valentí, nom totalment poc escaient ja que no tenia ni un pèl de valent, tot i no ser calb.
El timbaler poruc sovint s'amagava a les muntanyes i recordava mig plorós com la gent del poble li deia "Au Valentí, vés a cagar a la muntanya!" Això el feia enfurismar molt, i volia venjar-se'n, però a l'hora de la veritat, tenia por i no feia res que no fos tornar a la muntanya a plorar.
Un bon dia, el timbaler poruc s'endinsava a la muntanya tot renegant amb el seu timbal sota el braç. Caminant caminant, anà a topar amb Sant Nicolau Pistoler que gaudia d'una pubilla forastera, que de nom es deia Humanitat.
En el mateix moment, un exèrcit de temuts francesos més lletjos que Ribéry envaïa el país.
Sant Nicolau Pistoler, enveient que el timbaler poruc mirava d'amagatotis com fornicava, s'enfurismà i començà a fotre trabucades per tal d'encertar-lo. El timbaler poruc començà a córrer davant les trabucades de Sant Nicolau Pistoler, que l'empaità per les muntanyes fins no va haver acabat les municions fent un terrabastall tant gran que les muntanyes retronaren com si d'un terratrèmol es tractés.
Per sort, el timbaler poruc era molt esmunyedís, i va poder córrer fins el poble.
La gent del poble l'aclamava.
- Visca!! Visca!! Visca el timbaler poruc!! Visca el timbaler poruc!!
Gràcies a tu hem vençut els gavatxos!! Visca!!
A partir d'aquell dia tot el poble estimà el timbaler poruc, i esdevingué un entranyable personatge del saber popular.
En arribar Sant Nicolau Pistoler i amb un tir molt ben encertat de pedra, deixà estès el timbaler per sempre. El mestre es girà cap a la gent bocabadada i digué: "En veritat us dic que he mort aquest home pel benefici de la Humanitat." Acte seguit, girà cua i tornà a la muntanya per beneficiar-se altra vegada la Humanitat.
Fou així que arran d'aquesta fita, quedà el record per tots els Catalans de l'entranyable llegenda del timbaler poruc.
