escrit per Lord Brython
En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i
els seus deixebles es trobàven a la bonica vila de Pessebre Aventura.
Tot passejant, Sant Nicolau Pistoler s'aturà
i es rascà el cap, tenia la sensació d'haver-hi estat uns 8 o 9 mesos abans,
car era un indret completament pla i ple de particularitats.
El riu era fet de paper Albal amb un trist
intent d'imitar la brillantor de l'aigua, allà a tocar del riu hi havia un
pescador assegut damunt una roca i més enllà una dona agenollada que rentava la
roba, però no hi corria gens d'aigua, car el riu era pla i fet de paper de
plata.
Els camps éren plens de molsa, el terra era
de fullola i per dissimular-ho l'havien cobert d'una sorra amb els granets
desproporcionadament grans. No hi havia arbres, excepte un d'engalarnat amb
llumets i garlandes que tot i estar fora del poble, semblava ben bé del tamany
de l'Everest. Tot el poble estava emmarcat amb un llistó de fusta, i la gent no
semblava tenir cap pressa.
Res era proporcional, les cases éren fetes
d'un suro maldestre, amb les teulades pintades de vermell, sense portes ni
finestres i s'aguantaven sobre d'una placa del mateix suro maldestre. No
seguien cap pla urbanístic, ni tenien electricitat, ni aigua corrent, doncs
tant sols tenien un pou comunitari. Enveient aquestes condicions, la gent feia
vida al carrer. En realitat aquelles cases éren tant petites que fins i tot
vistes de prop, semblaven estar molt lluny.
Sant Nicolau Pistoler envià al deixeble
Orellut a buscar aigua, però al guaitar per veure si n'hi havia, quedà
encallat. Com que ningú es va moure per ajudar-lo, reflexionà sobre tots els
animals que havia vist en aquell poblat: ovelles, oques, gallines, galls,
peixos i... camells.
Prop del pou hi havia uns pastors que
seguien un camí. Es notava que era un camí perquè estava delimitat per
pedretes, molsa i perquè per travessar el riu hi havien posat un pont de fusta.
Vora el camí, anant direcció a la cova, en una petita muntanya de molsa hi
havia dos pastorets abrigadets, abrigadets, menjant ous i butifarra al voltant
d'unes brases.
En mig del fum, fum, fum, els dos pastorets
miraven amunt, cap a un paiu amb ales que s'aguantava enlairat, no se sap ben
bé com, ni tampoc d'on sortia el fum, car les brases éren de cartró pintat.
El deixeble Cireretes preguntà a un dels
pastorets què feien i aquest li respongué: "Vull esmorzar!".
Esporuguit per aquella resposta, el deixeble Cireretes es posà a cagar darrera
el monticle de molsa, per por de ser vist per tothom.
Aquell ninot amb ales levitatives
assenyalava direcció una cova amb un estel brillant, com si l'haguéssin
recobert de purpurina. Dins la cova, una mula, un bou, un home, una dona i un
munt de palla al mig.
Quan ja hi fóren, trobaren que la cova era
bruta com una establia, i que en aquell munt de palla del mig hi jeia un nen,
ros i blanquet, ros i blanquet. Sa mare i l'home del costat, que responia al
nom de Josep, discutien aferrissadament sobre quin nom posar-li. El senyor
Josep era un bon home, fuster de professió, però se'l veia emprenyat perquè la
dona deia que era verge, i que la criatura era obra de l'esperit Sant. Llavors
Sant Nicolau Pistoler lligà caps, pensà –"Ah, Maria!"- i li picà
l'ullet.
Mentretant, arribà el deixeble Cireretes
cordant-se els pantalons. Aquell aire gèlid del 25 de Desembre li havia fet
agafar fred i propugnà un estornut terrible. El mestre, amb veu de tro exclamà:
"Jesús!".
En sentir això, Josep i Maria deixaren de
discutir i li posaren nom al nen: Jesús. Llavors, Sant Nicolau Pistoler
s'adreça al fuster Josep, li posà la mà a l'espatlla i li digué: "En
veritat et dic, que amb les dones cal tindre la paciència d'un Sant".
Fou així que des d'ençà, tant bonica estampa
es repeteix cada any a totes les cases cap a finals de Desembre.
Ditxosos de vosaltres que sabeu el veritable
origen del Pessebre.
