Capítol 21. Pessebre Aventura

escrit per Lord Brython

En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles es trobàven a la bonica vila de Pessebre Aventura.

Tot passejant, Sant Nicolau Pistoler s'aturà i es rascà el cap, tenia la sensació d'haver-hi estat uns 8 o 9 mesos abans, car era un indret completament pla i ple de particularitats.

El riu era fet de paper Albal amb un trist intent d'imitar la brillantor de l'aigua, allà a tocar del riu hi havia un pescador assegut damunt una roca i més enllà una dona agenollada que rentava la roba, però no hi corria gens d'aigua, car el riu era pla i fet de paper de plata.

Els camps éren plens de molsa, el terra era de fullola i per dissimular-ho l'havien cobert d'una sorra amb els granets desproporcionadament grans. No hi havia arbres, excepte un d'engalarnat amb llumets i garlandes que tot i estar fora del poble, semblava ben bé del tamany de l'Everest. Tot el poble estava emmarcat amb un llistó de fusta, i la gent no semblava tenir cap pressa.

Res era proporcional, les cases éren fetes d'un suro maldestre, amb les teulades pintades de vermell, sense portes ni finestres i s'aguantaven sobre d'una placa del mateix suro maldestre. No seguien cap pla urbanístic, ni tenien electricitat, ni aigua corrent, doncs tant sols tenien un pou comunitari. Enveient aquestes condicions, la gent feia vida al carrer. En realitat aquelles cases éren tant petites que fins i tot vistes de prop, semblaven estar molt lluny.

Sant Nicolau Pistoler envià al deixeble Orellut a buscar aigua, però al guaitar per veure si n'hi havia, quedà encallat. Com que ningú es va moure per ajudar-lo, reflexionà sobre tots els animals que havia vist en aquell poblat: ovelles, oques, gallines, galls, peixos i... camells.

Prop del pou hi havia uns pastors que seguien un camí. Es notava que era un camí perquè estava delimitat per pedretes, molsa i perquè per travessar el riu hi havien posat un pont de fusta. Vora el camí, anant direcció a la cova, en una petita muntanya de molsa hi havia dos pastorets abrigadets, abrigadets, menjant ous i butifarra al voltant d'unes brases.

En mig del fum, fum, fum, els dos pastorets miraven amunt, cap a un paiu amb ales que s'aguantava enlairat, no se sap ben bé com, ni tampoc d'on sortia el fum, car les brases éren de cartró pintat.

El deixeble Cireretes preguntà a un dels pastorets què feien i aquest li respongué: "Vull esmorzar!". Esporuguit per aquella resposta, el deixeble Cireretes es posà a cagar darrera el monticle de molsa, per por de ser vist per tothom.

Aquell ninot amb ales levitatives assenyalava direcció una cova amb un estel brillant, com si l'haguéssin recobert de purpurina. Dins la cova, una mula, un bou, un home, una dona i un munt de palla al mig.

Quan ja hi fóren, trobaren que la cova era bruta com una establia, i que en aquell munt de palla del mig hi jeia un nen, ros i blanquet, ros i blanquet. Sa mare i l'home del costat, que responia al nom de Josep, discutien aferrissadament sobre quin nom posar-li. El senyor Josep era un bon home, fuster de professió, però se'l veia emprenyat perquè la dona deia que era verge, i que la criatura era obra de l'esperit Sant. Llavors Sant Nicolau Pistoler lligà caps, pensà –"Ah, Maria!"- i li picà l'ullet.

Mentretant, arribà el deixeble Cireretes cordant-se els pantalons. Aquell aire gèlid del 25 de Desembre li havia fet agafar fred i propugnà un estornut terrible. El mestre, amb veu de tro exclamà: "Jesús!".

En sentir això, Josep i Maria deixaren de discutir i li posaren nom al nen: Jesús. Llavors, Sant Nicolau Pistoler s'adreça al fuster Josep, li posà la mà a l'espatlla i li digué: "En veritat et dic, que amb les dones cal tindre la paciència d'un Sant".

Fou així que des d'ençà, tant bonica estampa es repeteix cada any a totes les cases cap a finals de Desembre.

Ditxosos de vosaltres que sabeu el veritable origen del Pessebre.

Capítol 20. Dues pedres, tres germanes i un fadrí

En aquell temps, el mestre guiava els deixebles per les contrades de Ventdelplà.

De fet, no els guiava a tots. Hi havia un petit reducte de deixebles que no el seguien. Restàven immòbils, amb la mirada perduda i l'esma a can pistraus. El mestre s'hi atansà, i amb la seva particular veu de tro digué: "En veritat us dic, que d'esmaperduts el món n'està ple." Tot seguit desenfundà el trabuc, els apuntà amb severitat i afegí: "Invoco al mestre perquè em digui què cal fer amb vosaltres. Si en tres dies no heu donat senyals de vida, el trabuc parlarà per sempre. Ara tinc altre feina."

El mestre, enfundant el trabuc altre vegada, mirà lascivament tres germanes que passejaven a la vora del lloc. Immediatament la primera de les tres, de nom Sor Susanna, sucumbí a l'irremediable encant del mestre i es disposaren a practicar el tercer manament de Sant Nicolau Pistoler.

Mentretant, les altres dues, Sor Presa i Sor Tida, atònites per tal espectacle, es barallaven pel seu torn com si fóssin marujes de la peixateria. De fet, potser ho éren i tenien pressa per tornar a casa a veure la telenovela. Aquella tarda es sabria del cert si el Padre Muyoscuro era el pare bastard de Lucas Cielo Andante i Lucía Amígdalas Obregón.

El deixeble marranot espiava entre les fulles d'un arbust la còpula, i fregava el seu instrument pensant que havia d'esmolar ben bé l'eina, que aquella nit, de ben segur hi hauria música de la bona.

Més enllà, el deixeble jeviata estomacat comptava els dies del calendari Pirelli fins a arribar al tercer dijous del mes. Ningú ho sabia del cert ni ho havia vist mai, però el cas és que arribada la nit del tercer dijous de mes el deixeble jeviata estomacat es posava molt nerviós i curiosament l'endemà al matí era feliç com un jínjol.

El deixeble piltrafilla se'n fotia de la corbata del seu cosí, el deixebles corbates, i aquest badava amb cara de peix bullit davant dues pedres del terra. El mestre li preguntà: "Què mires, home de poca fe?" I ell tot vermell com un perdigot li respongué: "- Les pedres, semblen les penotxes de Maia Domingas, oh mestre".

Acte seguit, el mestre s'enfurismà enveient tanta deixadesa humana i li espongué: "A falta de penotxes, dues pedres!" i el deixà estar per inútil. El deixeble corbates i tots els altres deixebles, aprenguéren la lliçó. - Si no tens el que vols, dues pedres - Fou així que la saviesa popular incorporà la frase i avui en dia es repeteix en múltiples ocasions.

El record de Maia Domingas estimulà el mestre i feu un gest amb el trabuc a les dues pubilles que encara es barallaven. En sentir el reclam del mestre canviaren la cara i correguéren cap a ell, alienes a tota rivalitat.

En acabat, Sant Nicolau Pistoler jeia cofoi amb una espiga a la boca i el trabuc a l'aire. A la vora del lloc hi havia Susanna plorant desconsoladament. El mestre es girà cap a ella i li digué mig cantant: "Oh Susanna, no ploris més per mi, que de les tres germanes, només de tu en sortirà un fadrí."

I fou així com Sant Nicolau Pistoler s'assegurà una nissaga de poder celestial.

Capítol 19: El calendari mai a. de 2012

En aquells temps, en Maia Pirelli era conegut a tot l'imperi per fer uns calendaris molt bonics, i tothom l'idolatrava. Un bon dia, en Maia Pirelli es trobava a Villa Penocha. Tranquil i cofoi, seia sobre la seva roca de pensar. No era una roca qualsevol, car era una roca de forma circular, foradada pel mig i de caire senyorial. En el seu poblat, tant en Maia Pirelli com aquella pedra estrafolària, eren coneguts com "el Señor y la Roca".

Maia Pirelli estava capficat tot fabricant el calendari més llarg del món, ja que volia assolir un rècord Guinness. Aquella tarda de Juny, en Maia Pirelli feu un alto en la dura tasca d'elaborar el calendari per beure aigua i reposar un instant tot contemplant el seu entorn extraordinari. Gran fou la seva sorpresa al veure una polseguera a l'horitzó. Maia Pirelli contemplava amb delit com s'acostava la polseguera ja que creia que éren els emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que venien a entrevistar-lo. Quan ja éren molt a prop, Maia Pirelli veié que els emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que venien a entrevistar-lo éren tota una colla de gent vestits amb parracs que seguien a l'home a qui li penjava un trabuc del cintó.

Pres de l'emoció, Maia Pirelli digué: "Penochitas! Que llegan ahorita!" i corregué a avisar la població per fer els preparatius cerimonials, deixant a mig fer el calendari que estava preparant en aquell moment.

Aquell any la collita de penotxes havia estat excepcional i la gent del poblat es volcà ràpidament a guarnir la vila. Els homes i nens omplien els carrers i places amb penotxes. Els músics afinaven els instruments de penotxa i les dones ensenyaven les seves penotxes amb orgull.

Llavors, en Maia Pirelli cridà: "Penochitas! que ya estan aquí los tates! corran apresurense! apresurenseeeeeeee!" i mentretant arribàven al poblat uns personatges molt curiosos, encapçalats per l'home a qui li penjava un trabuc del cintó.

Maia Pirelli destapà una ampolla de cava. Maleïda la seva sort quan en esclatar-ne el tap, aquest sortí disparat contra un dels emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que venien a entrevistar-lo, i l'home exclamà un crit de dolor. "Aaaaiiii aaaaai!!!"
No passaren ni tres instants que l'home a qui li penjava un trabuc del cintó, li etzibà un tret entre cella i cella a Maia Pirelli.

El poblat canvià la cara de joia per un atac d'ira descontrolada. Atacaren amb penotxes i projectils de penotxa. La batalla contra els emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que venien a entrevistar a Maia Pirelli s'encarnissà fins a tal punt que la destrucció del poblat fou inevitable, car fou molt fàcil atacar un poble desprevingut i armat només amb penotxes.

Acabada la batalla, l'home a qui li penjava un trabuc del cintó s'apropà a la roca de forma circular, foradada pel mig i de caire senyorial, i s'hi cagà a dins en senyal de victòria. En aquell moment de màxima realització personal, es sentí alleujat. L'home a qui li penjava un trabuc del cintó veié prop d'allà una dona que jeia a terra mig estabornida que li deia: "Señor... Roca!". Acte seguit quedà estabornida del tot. Enveient les imponents penotxes que la donzella havia mostrat orgullosa, l'home a qui li penjava un trabuc del cintó se n'apiadà i li perdonà la vida. Fou així com Maia Domingas esdevingué l'única supervivent de la famosa Batalla de les Penotxes.

L'home a qui li penjava un trabuc del cintó i els seus deixebles s'apoderaren del poblat. Van fer una gran pancarta al damunt de la roca de forma circular, foradada pel mig i de caire senyorial en que es llegia "Señor Roca" i tothom anava allà a cagar.

Passats uns dies, quan Maia Domingas gairebé ja s'havia recuperat, l'home a qui li penjava un trabuc del cintó l'anà a veure i amb una veu de tro li digué: "Desperta, vull més penotxes!".  Passaren els dies i mica en mica Maia Domingas esdevingué una fidel servent de l'home a qui li penjava un trabuc del cintó, que en realitat es deia Sant Nicolau Pistoler. Tant ell com els deixebles admiraven profundament les penotxes de Maia Domingas, i asseguraven que no n'havien vist mai d'iguals.

Un bon dia, Maia Domingas s'apropà a on jeia el Sant i li digué: "Papasito, he encontrado el calendario 2012 de Maia Pirelli en medio de unas penochitas y... este... está inacabado, que deberia haser?" Sant Nicolau Pistoler la mirà amb ulls maliciosos i amb veu de tro li digué: "Despulla't!". Ella fou obedient i es despullà.

Just en aquell moment, arribaren els veritables emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que venien a entrevistar a Maia Pirelli i vegeren a Maia Domingas despullada amb un calendari a les mans. Sense dubtar-ho, dispararen la càmara de fotos i marxaren esperitats.
Els veritables emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que venien a entrevistar a Maia Pirelli i havien fugit esperitats pensaren que un cop arribats a la gran ciutat vendrien milers de còpies de la foto. En aquella foto, la mà de la noia tapava la paraula Maia, així que la foto dels veritables emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que havien anat a entrevistar a Maia Pirelli i havien fugit esperitats es va fer popular com el "Calendari Pirelli". Vista de l'èxit, els veritables emissaris del Llibre dels Rècords Guinness que venien a entrevistar a Maia Pirelli i havien fugit esperitats i més tard publicaren la foto del "Calendari Pirelli" decidiren repertir-lo cada any.

Mentretant, Sant Nicolau Pistoler agafà amb decisió a Maia Domingas i li ensenyà els secrets del trabuc.

El deixeble escribà, no tenia prou espai a la llibreta de papir i en lloc d'anotar "El calendari mai acabat de 2012" anotà aquest fet com "El calendari mai a. de 2012".

El transcurs de la història ha trasgiversat els fets de tal manera que ara hom creu que es tracta del calendari maia de 2012. 

Ditxosos de vosaltres que sabeu la veritable explicació dels fets.

Dr katelonian
Especialista en el tema

Nota: S'ha traduït l'idioma maia per facilitar-ne la comprensió del text.

Capítol 18: Pixapilàndia

per CAT-katelonian


En aquell temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles, decidiren de fer el segon gran retrobament, aquest cop, a la gran ciutat, per observar el comportament dels pixapins quan no hi ha pins a la vora. Decidiren el lloc d'encontre l'estació de Badalona.

El primer d'arribar fou el deixeble ampollero, ja que havia descuidat per una estona la seva abducció mística en mans de la carinyu. Al cap de poc, i abans de l'hora acordada, arribava el deixeble pistoler tot maleint el deixeble Corbates que havia promès arribar el primer. Una curta estona després els deixebles vegeren un ens en forma de cagarro que deia "SILENCE; I kill you!" cosa que provava l'entitat del deixeble Empanat.

Aquell matí, poc a poc degotaren la resta de deixebles, fins a formar un total de vuit, que segueren entorn la taula del bar de davant la estació per pendre cafès i altres mariconades que féren esfereir el mestre.

En el moment indicat, els deixebles robaren cotxes i es mogueren en caravana fins arribar als camps d'esbarjo, on per desencís del deixeble ampollero, no hi anava pas a fornicar, sinó a jugar a pilota.

Com no podia ser d'altre manera, el partit tingué incidents infames i la polèmica volia portar els deixebles a una batussa, però enveient l'encarregat del camp com cridava "aquest ofici em matarà" preferiren anar a cercar la deixeble panxacontenta, que havia tingut obligacions judotaxistes, i així amenitzar-ho tot plegat amb un bon tiberi.

Arribats a la vora, els deixebles segueren en una terrassa, per tal que el deixeble gusiluz prengués una mica el sol. Minuts després, i ja havent trobada la deixeble panxacontenta, al cambrer del local se li posaren els pèls de punta quan el deixeble corbates li demanà insistentment que volia pagar el compte. El mestre es girà cap als deixebles i digué: "En veritat us dic que no sé si aqueix servent tremola més per l'estupor o bé és la incredulitat davant aquest home autoritari i rabiós amb cara de peix bullit que l'assenyala".

El deixeble pixapí, coneixedor de la zona, hagué de marxar ja que no podia suportar la vergonya aliena que li suposava aquell fet. El deixeble empanat s'aturà i pensà: "eh?" i marxà atemorit per l'amenaça amb tisores que li havia propugnat la MariPau, filla predilecta de ca Fiona. Així fou que quedaren sis deixebles.

Tot seguit, emprengueren el camí cap a l'interior de la sufíssie. El lloc era com un laberint de tres plantes destinat a malcriar les criatures i arruinar els pares desesperats mentre les mares fonen tot diner que se'ls posi per davant. Enveient tanta parafernàlia, els deixebles decidiren de menjar al carrer, i no seure pas dintre aquella taverna totalment indigna de Sant Nicolau Pistoler, d'aparença moderno-pijo-pixapina que recomanava el deixeble corbates amb fervor.

Acabat l'àpat, decidiren anar a miserejar per aquell indret estrany i ple de llumets q incitaven el consumisme. Llavors el deixeble folloneru se sentí incitat al consum, i demanà de sortir a fora tot i que el deixeble gusiluz empalidia per instants víctima de la fresca brisa provinent del mar. Altre cop dins, el deixeble folloneru tot estupafectat, veia incrèdul l'espectacle d'aquella gent. La deixeble panxaconenta comptava els punts de qui era el deixeble més friki quan hi hagué una resposta unànima: "Tu".

Ja marxant, el mestre es tombà enrere i digué: "Mireu deixebles de poca fe, que n'és d'evident que som a pixapilàndia, doncs aquesta gent han plantat un pi al bell mig de la plaça, i l'han engalarnit per reverenciar-lo i fer-li cadascú les seves ofrenes".

Així fou la visita de Sant Nicolau Pistoler i els deixebles a pixapilàndia.

Capítol 17: El retrobament dels deixebles

per CAT-katelonian


En aquells temps Sant Nicolau Pistoler vagava per les terres de ponent, finalitzant un llarg viatge de meditació i reflexió personal de la vida. Quan per fi decidí que estava fart d'estar sol feu el gest de retrobar-se amb tots els deixebles i aplegar-los a la bonica vila de Bellpuig.

Eren ja tocades les onze del matí quan tots els deixebles es retrobaren arribats de diversos punts de Catalunya, davant l'església de Sant Nicolau, desposseits de tota salut mental i vestits amb llurs indrumentàries, que feien esfereir les velletes llogatanes que sortien de missa.

El mestre, enveient l'èxit de la trobada, s'endinsà a l'església de Sant Nicolau, per agafar-ne els diners de la col·lecta, car s'havien dat en nom de Sant Nicolau i el de la beneficència, i així doncs se'n beneficiaria ell mateix.

Palplantats a la taverna, el deixeble corbates posava cara de peix bullit mentre s'afluixava el nus de la corbata, que no li deixava irrigar el cervell. Tantmateix, se li sortien els ulls en veure els encants d'una jove forània que el tenia totalment embaucat. Ella enveient tanta deixadesa humana el menyspreà, però ell orgullós, insistia als demés deixebles que no estava tant malament, i que tindria el lloro a l'aguait per si la mossa canviava d'opinió.

No gaire lluny els deixebles es distreien fotent-se pilotades com si d'un joc es tractés mentre es mofaven del deixeble Ampollero que esbufegava com un rinoceront mal ferit personificant un espectacle lamentable. El deixeble Colometa aturà la pilota de manera espectacular, ja que anava dirigida a Can Pistraus, veí de a contrada. La resta gaudiren veient com el deixeble folloneru escridassava un noi del poble dient "treu això d'aquí" mentre senyalava un gos que corria feliç per aquell món de Déu. Fou així que esdevení un joc que els deixebles recordaran per sempre més.

En acabat, els deixebles anaren a l'Hort de Gomà on el deixeble folloneru i el deixeble eixorivit havien amagat carn i beure per omplir-se es panxes d'amagatotis. El deixeble Pistoler perparà tot un reguitzell de carn a la brasa, mentre la resta seguia bevent cervesa i rient de les anècdotes que havien viscut instants abans. La deixeble pubilla, tímida, emmudia davant llur espectacle, mentre el deixeble santdimoni formulava conjurs de pluja en una llengua oculta que només entenen a casa seva. La tempesta no tingué pietat, i les formigues navegaven en un desert d'aigua, sense camins ni senyals

El mestre, enveient tant bella estampa, quedà satisfet ja que la seva herència quedava en bones mans. Llavors, mentre creuava la porta per anar a fer un riu digué: "En veritat us dic, que avui s'inicia un camí, car heu retrobat sense haver trobat, i us tornareu a veure sense veure-us."

Cap dels deixebles entengueren aquelles paraules, però fou així que esdevení el retrobament.

Capítol 16. El timbaler poruc

per CAT-katelonian

Heus ací que un bon dia, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles vorejaven la bonica vila d'Olesa de Montserrat.

Passejant pels seus carrers veien com els paletes enterraven gats entre les pedres de la catedral, i els monjos feien les seves oracions per a que el Senyor, portés pluja i fés arribar l'AVE a can pistraus.

El deixeble Numantí s'arrambava a una pubilla, tot i que mai deixava de mirar a totes les pubilles, passava molt de temps amb aquesta. La resta de deixebles creien que estava malalt.

El deixeble Badabadoc només tenia en ment una pubilla i un fadrí, la Maria i el seu cosí Kosto. Ell sabia que hi pensava tant sols pels efectes estupefaents que li provocaven els fums, i per tal de poder-hi pensar millor, es va despullar de tota rasta que duia al cap, convertint-se en una espècie de monjo budista torracollons.

Prop seu, hi havia el deixeble Cireretes, que feia amistat amb un vailet que cantava una cançó:

Més feliç que un cuc de te-eeeeerra
més feliç que la mare d'un coniiiiiiill...
més feliç que l'aigua oxigena-aaaada
més feliç que una polla trempa-aaada
què és més bo que la mel?

Una figa amb pèl! exclamà el deixeble Eixorivit mentre agafava aire tot ajupit..

Sant Nicolau Pistoler estava cofoi perquè els seus deixebles més propers, tenien figues per menjar, i no passaven gana de cap mena.

Un vellet del poble li contà al deixeble Papadebea que per la contrada hi passejava un timbaler molt poruc.. la gent d'allà li posà el nom de "timbaler poruc".

El timbaler poruc en realitat es deia Valentí, nom totalment poc escaient ja que no tenia ni un pèl de valent, tot i no ser calb.

El timbaler poruc sovint s'amagava a les muntanyes i recordava mig plorós com la gent del poble li deia "Au Valentí, vés a cagar a la muntanya!" Això el feia enfurismar molt, i volia venjar-se'n, però a l'hora de la veritat, tenia por i no feia res que no fos tornar a la muntanya a plorar.

Un bon dia, el timbaler poruc s'endinsava a la muntanya tot renegant amb el seu timbal sota el braç. Caminant caminant, anà a topar amb Sant Nicolau Pistoler que gaudia d'una pubilla forastera, que de nom es deia Humanitat.

En el mateix moment, un exèrcit de temuts francesos més lletjos que Ribéry envaïa el país.

Sant Nicolau Pistoler, enveient que el timbaler poruc mirava d'amagatotis com fornicava, s'enfurismà i començà a fotre trabucades per tal d'encertar-lo. El timbaler poruc començà a córrer davant les trabucades de Sant Nicolau Pistoler, que l'empaità per les muntanyes fins no va haver acabat les municions fent un terrabastall tant gran que les muntanyes retronaren com si d'un terratrèmol es tractés.

Per sort, el timbaler poruc era molt esmunyedís, i va poder córrer fins el poble.

La gent del poble l'aclamava.
- Visca!! Visca!! Visca el timbaler poruc!! Visca el timbaler poruc!!
Gràcies a tu hem vençut els gavatxos!! Visca!!

A partir d'aquell dia tot el poble estimà el timbaler poruc, i esdevingué un entranyable personatge del saber popular.

En arribar Sant Nicolau Pistoler i amb un tir molt ben encertat de pedra, deixà estès el timbaler per sempre. El mestre es girà cap a la gent bocabadada i digué: "En veritat us dic que he mort aquest home pel benefici de la Humanitat." Acte seguit, girà cua i tornà a la muntanya per beneficiar-se altra vegada la Humanitat.

Fou així que arran d'aquesta fita, quedà el record per tots els Catalans de l'entranyable llegenda del timbaler poruc.

Capítol 15. La pedra

per CAT-katelonian

En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles es dirigien cap a la bonica vila de Vilaplana.

Caminaven per senderons, quan de sobte arribaren prop de la carretera, on vegeren un cotxe que els barrava el pas. Allà hi havia una parella sobre una pedra gran. Eren un mosso d'esquadra i una dona que per la seva indrumentària, semblava de professió nudista. El deixeble Cireretes se sentí molt cohibit quan el deixeble Badabadoc li etzibà a la noia: "Mossa! Que els collons em fan bossa!" mentre li feia un gest força immoral.

El mestre, enveient tanta demència digué: "En veritat us dic que els collons li fan bossa" i li feu un gest autoritari al deixeble per a què posés en evidència al mosso que allò era cert.

Sant Nicolau Pistoler llavors exclamà: "Galifardeus! Mostreu-vos sempre solemnes amb l'autoritat!"

En aquell moment el deixeble Pajilleru es posà a cantar solemnement els Segadors, tot fent èmfasi en la frase "esmolem ben bé l'eina" que repetia un i altre cop.

El mosso perplex davant tal espectacle començà a riure com si hagués pres alguna herba de fum sospitós. Aquest fet l'aprofità el mestre per mostrar els secrets del trabuc a la pubilla, que aviat vegé la gran diferència entre Sant Nicolau Pistoler i el mosso rialler.

Quan vegé l'escena el mosso desenfundà la pistola i amenaçà en disparar si no parava de fornicar la seva companya. El deixeble Pistoler li prengué l'arma i el foragità fent-lo saltar per por de ser disparat als peus. Acte seguit, foren tots els deixebles qui passaren per la pedra, per beneficiar-se la pubilla.

És d'ençà que de fornicar també se'n diu "passar per la pedra"

Capítol 14: Raves, cagats i pixats

by CAT-katelonian

En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles pujaven a les muntanyes de Prades, per recollir bolets tòxics i vendre'ls als turistes com si fossin rovellons.

Com que ja es feia de nit el mestre havia dit de fer nit a prop del camí, en un rafal ple d'alfals per deixar descansar les bèsties. Encengueren una foguera i soparen pa amb tomàquet, embotits, anxoves i cervesa.

Havent sopat els deixebles prepararen un jaç per a cadascú. El deixeble Coix es feu amb un tronc mig buit i es posà a clapar-hi tant panxo. El deixeble Pajilleru en un racó jugava al solitari, tot i que ell l'anomenava "el joc de la sambomba" El deixeble Eixorivit li havia canviat un bolet laxant i un bolet diürètic per una dent al deixeble Badabadoc, que se'ls endrapà mentre el deixeble Papadebea i el deixeble Pistoler prenien una cervesa plegats enfotent-se del deixeble Orellut que s'havia quedat atrapat entre dos arbres.

Quan ja tots estaven roncant i el foc ja s'havia apagat, se sentí un rumor que provenia del camí. Sant Nicolau Pistoler i alguns deixebles que s'havien despertat s'hi aproparen curosament sense fer soroll.

Un cop arribats al lloc i encara camuflats per la nit i els arbustos, veieren unes andròmines amb llums de colors i uns sons rítmics que sortien de l'interior i atemptaven les oïdes. Fora hi havia uns éssers estranys que semblaven humans.

Anaven vestits amb xandall amb la goma doblegada cap enfora, sabatilles esportives i la samarreta sense mànigues. Un d'ells deia "Como mola tu coche neng, fijo que te pones a dorziento y lo flipas!" A l'altre cotxe, restaven dos individus que semblaven femelles. Anaven vestides amb minifalda, arrecades d'anella, botes fins els genolls i maquillades a més no poder. La conversa era "Oye Yenni, tu se la chuparias al chulo ese de Gran Hermano? Ejque a mi me pone mu zorra el cabrón"

Sant Nicolau Pistoler veient tanta demència preparà el trabuc per ensenyar el veritable camí a aquells galifardeus, i trempà l'altre trabuc per posar les femelles en òrbita. Sortí al camí i els galifardeus digueren "Ostia neng, esta farla tiene tunning! Hasta veo zombis con la poya tiesa" i l'altre digué "Enga, amo a meterle dos yoyas al joputa este"

En aquell instant començaren a sortir tots els deixebles dels seus amagatalls i estomacaren els galifardeus, cremaren un dels cotxes, prengueren totes les drogues que trobaren i begueren tot l'alcohol que hi havia per allà.

Sant Nicolau pistoler mentrestant era a l'altre cotxe fornicant amb una de les femelles, anomenada Maripili. L'altre, la Yenni, s'havia escapat.

El deixeble Numantí, que no havia pres cap droga en els últims cinc segons, sentí un estrany desig que l'empentà a perseguir la Yenni pel bosc, fins trobar-la i fornicar-la, puix creia que era la més bonica de les dames del món.

Ja era l'albada que tornaven de la festa amb la boca descolocada i la mirada perduda quan el deixeble Rondinaire estava voltant tot malparlant dels altres perquè no l'havien deixat dormir. Darrere seu el deixeble Coix feia la matinal pixarada amb un cagarro de regal.

El deixeble Rondinaire, en tornar a ajeure's, trobà una sospitosa escalforeta sota seu. El mestre, rient com mai -potser per l'encara vigent efecte de les drogues- digué: "En veritat et dic, deixeble Rondinaire, que a partir d'ara ho trobaràs tot cagat i pixat"

Els deixebles que encara eren desperts quedaren estesos a terra amb un bri d'alfals a la boca, per passar l'estona.

El mestre els mirà i digué: "En veritat us dic, que aquesta festa no ha valgut ni un rave!" i fou així que des de llavors les festes amb música, drogues i cotxes tunejats s'anomenà -Rave-

Capítol 13: L'onze de setembre a Perpinyà

per CAT-katelonian

En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els 12 deixebles s'arribaren a la vila de Perpinyà.

En arribar veieren que els carrers, places i ajuntafems de la ciutat eren plens de senyeres. La multitud s'agrupava davant l'alcalde que feia parlaments popularistes mentre uns reien de dos gossos que fornicaven a l'escenari, mig amagats entre l'orquesta.

Feia un sol radiant aquell onze de setmbre i l'ambient convidava a dur poca roba, cosa que feia que els deixebles estéssin més temptats a fer maleses més que mai.

El deixeble Numantí explicava a un marrec els 15 secrets de les palletes a canvi que li deixés tocar el cul de sa germana gran. Els altres deixebles esmolaven ben bé l'eina, no fós cas que vingués la fresca de Juny. Prop d'allà hi havia un individu que recordava l'infeliç Achuwi Chuweicher la gent d'allà l'escrdassava anomenant-lo "feixista" i "cirera".

Aquest fet pertorbava la ment del deixeble cireretes, que trobava que les seves cireretes bufones no eren un motiu d'insult.

Era una olla de grills, els botiflers escridassaven els hippiosos, els més radicals increpaven els que convergien i els que s'unien es desunien i els que feien suc es giraven cap a l'esquerra per veure com els alternatius aixecaven banderes vermelles que contrastaven amb el verd de les plantes de marihuana d'un matrimoni assistent a l'acte.

Els gendarmes (dit de la gent d'armes) carregaren contra la multitud. El poble però, deixà les seves disputes per fer pinya i estomacà la gent d'armes robant-lis-els-los, robant-los-els-ho-hi, robant.. (cagum els pronoms febles!) tota pertinença que depositaren en monticles. Cada deixeble comandava un grup d'homes i dones, així que acabada la guerra cada grup es posà a dansar agafats de les mans al voltant dels seus respectius monticles.

Les dones saltaven d'alegria perquè havien fet caure les espigues d'or dels tratges dels gendarmes i els homes reien entusiastes enveient tant rica ensenya, la de les pitreres dansant lliurement.

Sant Nicolau Pistoler que s'ho mirava des de dalt del campanaret, on havia pujat a fer una orgia amb les francesetes amb l'excusa d'alliberar, igualar i fraternitzar el seu trabuc, mirà avall i digué: "En veritat us dic que aquesta dansa és la dansa més bella de les que es fan i es desfan"

I fou així que d'ençà aquell dia cada onze de setembre les dones per tradició, i els homes per veure-lis-les-hi, veure-los-la-hi (cagum els pronoms febles!) la pitrera, s'agrupen a la plaça, escridassen l'alcalde, amunteguen les pertinences i hi ballen en rotllana al voltant.

Capítol 12: El Deixeble Marrec

per CAT-katelonian

En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles partiren de Badalona direcció Manresa, ja que les males llengües deien que prop d'allà havien trobat una verge negra a les muntanyes i la volien desflorar.

Sant Nicolau Pistoler caminava mig ensopit, car els anys passaven, i ja no tenia aquella força i vigorositat d'anys passats. Mirava amb pena els més vells del grup, i temia per acabar sent tant desgraciat com ells.

Era l'aniversari del deixeble Numantí, però com que defensava la seva edat i no la deixava augmentar, mai envellia. Aquell mateix dia, feia nou mesos que el deixeble Trabucaire havia enllustrat el seu trabuc amb tal mestria que una deixebleta estava en camí.

Ja arribats a Manresa trobaren tot de quitxalla pels carrers jugant al escondite, i vegeren que amagar-se darrera del deixeble Orellut era el més segur. Tanmateix però el deixeble Pajilleru els senyalà amb la mà lliure que tenia i el vailet que els buscava guanyà la juguesca.

Sant Nicolau Pistoler en girar-se va veure que el deixeble Numantí, que era evident que havia pres 9 kubates pel camí, ja tenia un grup de femelletes disposades a la còpula al seu voltant formant un rosco, però també s'atansà una senyora de més edat i més pitrera. Aquell fet tenia en dubte el pobre deixeble Numantí. El deixeble Cireretes li digué: -"Ante la duda, la más tetuda". I efectivament el poder mamari feu el seu efecte.

Aquest fet foragità a les femelletes que corregueren a aglutinar-se al voltant del deixeble Cireretes, ja que de tots és sabuda la predilecció de les femelletes manresanes per les cireretes.

Allà a la vora un marrec junt amb el deixeble Jeviata Estomacat i el deixeble Coix estaven fumant, bevent cervesa i fornicant per les cantonades com si de conills es tractéssin.

El mestre es dirigí al vailet i digué: "En veritat et dic, que no entenc perquè fumes"

El vailet amb cara de pilingui li respongué- poque si no fumas ni bebes ni follas, pa' qué vives gilipollas!

En aquell moment tota la vila de Manresa es paralitzà perquè el cel s'enfosquí i les cortines del temple s'esquinçaren i un so de tro trencat provenia de la plantufada que el mestre li etzibà al marrec.

Sant Nicolau Pistoler digué amb la seva caraterística veu de tro, profunda, greu, audaç i penetrant: "Marrec! Ja en faràs prou de marranades! Ara treu-te la roba i posa't la túnica, que ens guiaràs per trobar la negra"

Tot seguint fent un gest obscè al capellà del poble entrà al temple i ensenyà l'art del trabuc a tota dona que hi trobà a dins.

Capítol 11: Els torracollons

per CAT-katelonian

En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la bonica vila de Badalona.Mentre passejaven pel centre en busca d'una casa de dones de vida, es trobaren un peculiar home que badava mirant un balcó on hi havia un lloro en una gàbia tota tacada de les cagarades que el simpàtic animaló li havia proferit.

En passar a prop d'allà els Deixebles Orelluts s'empiparen quan el lloro els digué: "Buak.. orelluts.. buaaak!"

El mestre se'n rigué ja que efectivament el carrer era estret i es feia difícil de passar quan els dos naven de costat.

Més endavant, trobaren una peculiar dona que amb prou feines s'aguantava dreta, anava despentinada i quasibé despullada amb les mamelles a l'aire i fumant en una cantonada.

El deixeble Eixorivit notà una molèstia en forma de cogombre a l'entrecuix, i fruit del neguit d'aquella presència s'apropà a la dona i li preguntà si podia fer-li passar aquella protuberància que li oprimia els picarols.

El mestre, enveient l'escena preguntà: - "Dona de la vida, que jaieu per les cantonades i doneu de mamar als homes de poca fe, com us dieu?"

La dona respongué: "yo soy la Juani" i es disposà a solucionar el problema del deixeble Eixorivit.

Els altres deixaren enrera el deixeble Eixorivit, i seguiren en busca de la casa de barrets d'un tal Koniec.

Instants després la trobaren. Era una taverna amb la barra en forma de rosco, amb tot de dones al voltant, que precisament no celebraven un sopar de final de curs.

El Deixeble Numantí, que s'havia près tot solet 6 martinis, 3 ampolles de vi, 1 ampolla de cava i 5 Ballantine's amb coca-cola defensava la porta de qualsevol intrusió enemiga fins que arribaren tot de capsrapats amb cotxes tunejats buscant "er meshero de la Sole".

Els caprapats entraren de males maneres lesionant el porter del local, conegut com "El diví". En el seu lloc sortí un altre porter però li varen clavar un jec d'òsties que va quedar estès a terra.

Un ancià que s'havia exaltat amb tot l'enrenou digué: "Ho haveu vist? Ho haveu vist? La mare que em va parit!"

En veure el mestre i el seu trabuc desenfundat digueren: "Que pasa neng? Enga joputas, que queremo er meshero de la Sole".

El mestre, que s'estava beneficiant la Sole, enfurismat per haver-lo perturbat, els llençà un encenedor i després els etzibà una trabucada fent explotar l'encenedor, cremant els cataplins dels caprapats.

Llavors el mestre amb veu de tro digué: "En veritat us dic, que aquests són uns torracollons, i que ara que ja ténen els collons torrats no tornaran més per aquí"

Dit això continuaren la orgia de can Koniec.

Capítol 10. El dilema de l'Ampolla

per CAT-katelonian

En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els deixebles enfilaren cap a les comarques del sud, on es celebrava la Fira de les Paparrutxes.

En arribar al poble, vegeren que al bell mig de la plaça hi havia una ampolla totalment buida. No era una ampolla qualsevol, car era desproporcionadament gran.

Era coneguda pel costumari de Joan Amades la tradició que la gent del poble per saludar-se aixecava el colze. Això es feia en record d'un noble descendent de la familia dels Roscos (família que sempre havien ostentat el càrrec de defensor del poble).

Rosco17, qui era el defensor del poble en aquells temps, s'havia quedat esgarriat el dia en que un eixelebrat li llençà una ampolla i li arrancà el tros de braç entre la mà i el colze, deixant-lo sense mitja extremitat. Des de llavors, quan Rosco17 volia saludar, ho havia de fer aixecant el colze.

En commemoració a la malifeta, els amos de la destileria lliuraren una gran ampolla al poble. La destileria era anomenada "Justerí i Brucs" en record del senyor Justerí, alcalde de l'Ajuntafems i el senyor Brucs, Guardameuques Municipal.

Val a dir que aquella destileria era molt nombrada al poble, car des de feia molts anys hi feien un licor molt amè que la gent d'allà coneixia com "lo jotabé".

El deixeble Destartalat preguntà al mestre: - Com és que la gent d'aquí parlen amb un accent enbarbussat i empren mesures poc usuals? Hi ha gent que diu que aquí hi cap un colló de mico! D'altres que una mamella de vaca! i he trobat un vellet diví que deia que hi cabien 12.000 kubates!!

Sant Nicolau Pistoler enveient l'evidència de l'estupidesa humana li respongué: "Deixeble, fins i tot a l'home més vell li manca saviesa, però en veritat et dic que la teva estupidesa és infinita."

Els altres deixebles l'apedregaven i es mofaven d'ell sense haver entès res del que havia dit el mestre. El deixeble Trabucaire admirava un gall de lluita que hi havia a la portalada de cals Espurs. El deixeble Numantí s'havia afanyat a defensar la portalada i no permetia que els Espurs poguéssin entrar a casa seva.

El deixeble Pistoler havia agafat en possessió un vell canó a la Fira, i l'encarava cap a cals Espurs, car no li agradaven els galls de lluita.

El deixeble Numantí, enveient les intencions del deixeble Pistoler, començà a col·locar tots els deixebles nouvinguts que tenia al seu abast davant la porta, col·locà fins i tot el vellet diví, i el deixeble Trabucaire s'uní a la defensa de la porta dels Espurs.

El deixeble Pistoler, que havia estat practicant els atacs amb canons, col·locà el tap de suro de l'ampolla de la plaça al canó, encengué la metxa i disparà el suro encès amb tota la virolència de la pólvora que atravessà la muralla defensiva impactant amb el deixeble Nuet i fent un forat immens a la casa dels Espurs.

Sant Nicolau Pistoler enveient la desfeta digué: "Ho veieu colla d'incrèduls? Més val tenir una bona possesió que una gran defensa." Acte seguit els digué: "Ara aneu i agafeu tot el licor que trobeu i llenceu-lo dintre l'ampolla de la plaça, que ens l'emportarem amb nosaltres!"

Els deixebles no dubtaren ni un moment i obeiren el mestre. Tots excepte el deixeble Nuet, que tingué tant mala sort que el suro se li incrustà al cap de tal manera que no se'l podia treure. En va foren els intents per treure's tal càrrega, i així fou com esdevingué el deixeble CapdeSuro.

Un cop hagueren buidat tot el licor a l'ampolla gran, encara quedava mitja ampolla per omplir. Sant Nicolau Pistoler digué: "En veritat us dic que d'ara en endavant mai ningú no sabrà si l'ampolla és mig buida o mig plena."

I fou així com nasqué el dilema de l'Ampolla.

Capítol 9: La merda de la muntanya

adaptat de la cultura popular per CAT-katelonian

En aquells temps Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles deixaren enrera l’abocador de la muntanya Trespicsirepicó i s’aturaren a reposar a l’ombra d’un bosquet de pins patrocinats per Ajax Pino.

Veient als deixebles tots estirats per terra i amb grans simptomes de cansament, Sant Nicolau Pistoler digué als seus deixebles:"Recoi de deixebles babaus que m’escolteu amb la llengua fora i el fetge a punt de sortir per la boca, després d’haver vist i olorat tal quantitat de merda, què n'heu après?"

El deixeble Juantxi que jeia a la vora del Mestre digué: - Que les mosques s'estimen més anar amb la merda que amb nantrus!

El deixeble Eixorivit respongué:- Que els abocadors són plens de brossa!

El deixeble Jeviata Estomacat exclamà: - Passa tiu! Que no te n'enteres! la merda és lo que foten a les pastis! Será capullu el muermu aquet...

Sant Nicolau Pistoler veient tanta deixadesa d'enteniment tregué el trabuc i etzibà quatre trets que fregaren el genocidi, buidant més d’un ull i perforant alguna que altra orella, mentre els deixebles s’escapolien com podien.

Sant Nicolau Pistoler llavors cridà amb veu de tro i digué: "Deixebles! No fogiu de la ira de Déu!! En veritat us dic que la veritable lliçó de l'abocador és que la merda fa pudor, encara que la remenis amb un bastó"

Fou llavors que sentint tan gran raonament i saviesa els deixebles tornaren a posar la llengua dins la boca, el fetge al seu lloc, algun ull dins el sarró i restaren embadalits una bona estona mentre el deixeble cireretes lluitava amb una rata per conservar el seu nom.

Capítol 8: Achuvi Chuweicher i les cireretes

per CAT-katelonian

Aquell dia Sant Nicolau Pistoler i els deixebles es trobaven al mercat de Sant Hattrick de les Abadesses, voltats de parades amb mestresses cridaneres fent spam del seus productes.

Sabuda era per tothom de la contrada l'enemistat del carnisser Achuvi Chuweicher amb la resta del poble, ja que sempre blasfemava i incentivava la discòrdia amb els seus conciutadans.

Achuvi Chuweicher havia estat pretendent de Maripili Carxofera, però se'n desdigué a l'altar, car Maripili Carxofera en lloc de dur una toia de flors, duia un cistell ple de cireres.

El Deixeble Lleig mirava amb ulls d'enamorat el lluç de la peixateria, car li recordava la cara d'Ivan Campo. A la parada del costat, el Deixeble Esporuguit (que no tenia pebrots) s'amagava entre les bledes ja que la peixatera li havia fet un gest obscè amb el ganivet a la mà, i el tenia atemorit.

El deixeble Numantí i el seu amic Numantinià defensaven la porta del lavabo, i no deixaven que ningú entrés, llençant potents contraatacs de fems als que gosaven atacar la seva fortalesa.

El deixeble Esporuguit aprofità un moment de distracció dels mercaders i se n'anà amb un grapat de cireres sota la túnica, i un altre a la boca. En ser enxampat per Maripili Carxofera corregué en busca de la defensa del Deixeble Numantí.

Tant mala fortuna tingué el Deixeble Esporuguit que fugint de la Carxofera malcarada relliscà amb uns fems i li sortí disparat de la boca un pinyol de cirera que s'acabava de cruspir, i caigué a terra enmig d'un escampall de cireres. El pinyol, que havia fet una paràbola malvadament venjativa s’entaforà a la gola de Achuvi Chuweicher, entre la campaneta i la tràquea amb una habilitat inusual. Fou així que l’aire quedà atrapat per aquest visitant inesperat, i Achuvi Chuweicher caigué a terra i colorà la seva pell de diverses tonalitats mentre la gent cridava i s'agrupava fent rotllana intentant ajudar l'home asfixiat.

Sortosament Sant Nicolau Pistoler aparegué en escena fotent un tret de trabuc al costat de l'orella de Achuvi Chuweicher. Aquest, motivat pel ressò de la bala, cridà estrepitosament fent sortir el pinyol de la seva gola. Aixímateix, el so de la trabucada el feu quedar mut per sempre més.

El poble entusiasmat cridava les lloances de Sant Nicolau Pistoler, i enveient les cares d'alegria digué: "En veritat us dic que a aquest home mai li havien agradat les cireres, i de ben segur que a partir d'ara ja no dirà res més en contra vostra "

Dit això, la multitud es quedà muda, s'apartà una mica i observà atentament com Achuvi Chuweicher es movia frenèticament per terra amb les mans a l'orella i intentant articular algun mot que mai arribà a sortir de la seva boca. I fou així que Achuvi Chuweicher fou mut per la resta del poble.

El Deixeble Esporuguit havia pogut escapar de la persecució, però amb tants entrebancs havia perdut totes les cireres, totes menys dues, que fruit de l'atzar li havien quedat penjant de la pilila i així les havia pogut conservar. El Deixeble Esporuguit (que mai havia tingut pebrots) ara tenia cireretes, arran d'això perdé la por, i en record d'aquella fita, es convertí en el Deixeble Cireretes.

Capítol 7: El pagès badabadoc

per CAT-katelonian

En aquells dies Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles passejaven per les terres frontereres, quan es trobaren prop del seu camí una masia que sobre la porta tenia un rètol que deia "del Caserio, me fio".

No era doncs una masia sinó un hostal per als viatgers de la zona regentat per un masover foraster i panxut com un hipopòtam.

Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles entraren a la taverna del costat de l'estable, i demanaren ésser servits com Déu mana. Un grapat de nouvinguts s'arreplegaren junt als deixebles, i amb cara d'afamats vèien com Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles s'atipaven amb les millors carns i el millor vi de la contrada.

Enveient que no éren pas pocs els qui badaven enfront llur espectacle Sant Nicolau Pistoler digué: "En veritat us dic, esmaperduts, babaus i desamparats de terres nobles, que si em seguiu no us caldrà res, car viurem a la casa del pròxim i agafarem tot allò que se'ns plagui, menjar, beure, dones i riqueses obrant en nom de la caritat , puig no seré jo qui actuïi sinó el braç de Déu i la seva misericòrdia"

Dit això, demanà al pagès badabadoc que es desprengués de tota riquesa, i aquest, obedient davant la magnificència del mestre, li lliurà els quatre rals que duia a la butxaca, les dues dents que li quedaven i s'agenollà davant el mestre.- Oh mestre, ja no tinc ressss méssssss, nomésssss em queda la meva filla, pubilla i fadrina, que la sssssetmana que ve es casssssarà amb el masover panxut perquè hi tinc un deute de dos sous. Com que sóc un balaperduda, i no tinc ni ofici ni benefici us seguiré a tot arreu oh mestre!

Sant Nicolau Pistoler veié la pubilla del pagès badabadoc i li feu un gest de sospitosa decència. Tot seguit la prengué cap a una de les habitacions de l'hostal i li mostrà els secrets del trabuc que duia entre les cames.

En acabat es dirigí al masover panxut i li foté un tret a l'entrecuix, deixant-lo sense intimitats i li digué: "El deute del pagès badabadoc queda saldat, doncs els dos ous ja no els necessitaràs més".

Així fou com el pagès badabadoc i els altres nouvinguts s'uniren als deixebles de Sant Nicolau Pistoler.

Capítol 6: El jeviata estomacat

per CAT-katelonian

Poc temps després de tan afortunat encontre, mentre Sant Nicolau Pistoler passejava pausadament amb els seus deixebles pels carrers de Llers, va sentir una remor de cadenes a la llunyania.

Interessat en tan inusual soroll, Sant Nicolau Pistoler seguí l’encadenat brogit fins a un petit bar que portava per nom “Ca na Xibeca”.

Allí veié un curiós individu de llargs cabells, estrets pantalons, anticrística camiseta i ulls perduts a l’horitzó. Sant Nicolau Pistoler entrà al decadent local, el qual estava completament inundat d’una sorollosa i estrident música heavy.

Allà pogué observar l’avançat procés degeneratiu al qual estava sotmès el curiós jeviata. El deixeble orellut, compadint-se d’ell, li dóna un potent cop d’esclops a les costelles, les quals emeteren un sospitós cruixit, i s’hi dirigí amb aquestes benintencionades paraules:– Ieeeep, pelut jeviata! És que potser em podries dir la causa primera de tant important degradació a la qual et veus sotmès? Quina és la malaurada causa del teu sofriment?

Seguidament, sense donar-li temps a articular cap tipus de resposta, el deixeble curt de gambals li donà una guitza a la cara, tot dient-li al jeviata:- Fots més pena que nosaltres! Rata fastigosa!

Enveient tal acte de deixadesa Sant Nicolau Pistoler es dirigí al jeviata estomacat i li digué: " En veritat et dic, jeviata estomacat, que innegablement necessites, com l’aire que respires, una cura especialment forta per poder canviar aquest estil de vida tan trist i pecaminós que duus. Despulla't de totes les teves pertinences i uneix-te a nosaltres"

Dites aquestes sàvies paraules, Sant Nicolau Pistoler alçà la cama amb la noble intenció de donar un altre cop de peu al jeviata, qui ja tip de rebre patacades, s’aixecà temerós del mestre i el seu trabuc.

El jeviata estomacat veié altre vegada la punta del trabuc del mestre i tot evitant la trompada amb un ràpid moviment, li digué:" Ei tiuuu!!!! Passa no? No n’hi ha prou d’hòsties o què? Cagum tot! Tu molt presumir de trabuc, però si et foto un cop de Martin’s al fetge et veuré doblegat per terra traient les entranyes per la boca. So garrulu! I ara para de fotre’m la pallissa i carda el camp, cabró torrecollons!"

Sant Nicolau Pistoler, àmpliament dolgut per tan ofensives paraules, es tragué el trabuc de sota la túnica i amb ell donà un cop al cap del jeviata, qui quedà sense sentit durant llarga estona.

Els deixebles aprofitaren l'ocasió per robar-li totes les pertinences al jeviata estomacat i varen malgastar tots els diners omplint-se les panxes de cervesa amb els diners que li havien manllevat al jeviata encara estabornit.

Quan el metàl·lic ésser recuperà el coneixement se sentí una persona nova, despullada de tota pertinença, nuu com fill sortit de mare, i en veure el que Sant Nicolau Pistoler li havia fet, arrencà a córrer, seguint les petjades del mestre i els seus deixebles afanosament amb la il·lusió d’un cumbaià en un joc de nit.

És en la veritat que fou així que el jeviata estomacat s'uní als deixebles de Sant Nicolau Pistoler.

Capítol 5: Els Numantins

cedit per CAT-Patrick_Kluivert

Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la ciutat de Numància, amb una gran muralla i torres de vigilància.

La ciutat era ben petita, però el seu sistema defensiu era de tots conegut.Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles es van establir durant uns dies al voltant de Numància i van anar convencent la gent del voltant per atacar la fortalesa.Un bon matí, Sant Nicolau Pistoler, que havia multiplicat per deu els seus deixebles i s'havia fet l'amo de totes les possesions del voltant, els va reunir davant de la muralla i es va dirigir al líder dels numantins: Tanmateix nogensmenys... obriu la muralla!!!

El malvat Conde Fensas li contestà: A mi me hablas en cristiano!! Nicolaso!!! que mira que es feo tu nombre...Vós no coneixeu l'ilimitat poder de Sant Nicolau Pistoler... vamos, que soy muy malo!!!!

Tot seguit els deixebles de Sant Nicolau Pistoler, els que sempre l'acompanyaven i els d'aquells territoris, van començar un atac constanta la muralla numantina.La batalla fou molt dura, però al final Sant Nicolau Pistoler pogué entrar a Numància i li disparà un tret al Conde.

Davant de l'exaltació dels seus seguidors, Sant Nicolau Pistoler (Nicu pels amics) pronuncià una frase que per sempre fou recordada...."Més val tenir possesió que una gran defensa"

A partir d'aquell dia el Marqués del Rosco15, el segon a la línia successòria del Conde Fensas, es va fer càrrec de la Muralla de Numància amb alguna ajuda divina...

Segles després, s'han localitzat descendents de Rosco15 per les nostres contrades...

Capítol 4: Les xanques

de la cultura popular

Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles anaven camí de la gran ciutat de Xàtiva quan de sobte van trobar en el sòl pedregós xanques suficients per a tots menys per al mestre.

Els deixebles van lligar aquelles xanques sota les seves sandàlies I van continuar el camí convençuts que aquell senyal inequívoc els deia que algú volia que fossin més alts.

En veure el mestre que estaven contents perquè creien ser ells els escollits digué: "I en veritat us dic que ara podreu veure-hi més lluny però només podreu parlar entre vosaltres perquè ningú més us podrà sentir estant vosaltres tant amunt".

Però de res serviren aquelles sàvies i encertades paraules del mestre, car els deixebles no pogueren oir-lo des d'aquella alçada. I fou llavors quan el mestre tragué el pistolot i amb bales certeres els feu tornar al polsegós món terrenal.

I fou així com els deixebles aprengueren que es pot veure més que el mestre però no deixar d'escoltar-lo.

Capítol 3: L'autobusero egoista

de la culura popular

Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles arribaren a la ciutat de Gandesa, on trobaren un cotxe de línia, i els deixebles hi pujaren per tal de prendre-l'hi al conductor, i en veure que el conductor cridava aferrat al volant, el mestre pujà a l'autobús i digué: "Conductor egoista, si fins ara han estat els altres els passatgers i només tu el conductor, sigues ara prou humil per ser tu el passatger i altres els conductors", i dit això li mostrà el pistolot i el conductor passà al darrera.

Un dels deixebles prengué el volant i, en no comprendre els comandaments, el menà amb tan poca perícia que s'estimbà contra una façana. I vist això, el mestre digué: "Baixeu i marxeu a peu, perquè ¿com heu de fer servir aquest enginy si tot just compreneu els nusos de les vostres sandàlies?"

I dit això, els deixebles es miraren els nusos de les sandàlies i en veritat no els comprengueren.

Capítol 2: La porta tancada

de la cultura popular

En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles anaven a peu cap a Sant Adrià del Besós, guiats per un deixeble que deia ser coneixedor de la zona i que sabia que al mestre agradaria perquè és pensava que era una zona on serien ben rebudes les seves lliçons.

De camí cap allí el deixeble que feia de guia es va dirigir al mestre i li va dir: "és ben cert mestre que els temps han canviant, les persones han mudat i allí on hi havia allò que jo esperava trobar ja no hi és, el camí que jo coneixia fa molt de temps que ha estat redreçat i no sé del cert si hi haurà allò que us volia ensenyar i que tant us hagués agradat trobar".

Havent sentit aquestes paraules del deixeble, el mestre s'aturà, es porta el dit index a la boca, l'humitejà amb la seva saliva, l'aixecà enlaire i veié de quin cantó bufava el vent. Quan baixava el dit va veure fins on havien arribat.

No sabent del cert què es trobarien més endavant, el mestre decidí que allí s'aturarien i que parlaria a tot aquell que el volgués escoltar en aquell lloc que es deia Forum.

Així doncs, el primer pas seria trobar l'entrada d'aquella grandiosa casa Havent estat molta estona caminant, finalment van atalaiar el que cercaven. Els deixebles van mirar al mestre i li van dir: Què hem de fer mestre? I el mestre, veient que la porta no s'obria davant les seves sàvies paraules va comprendre que la ignorància era molt gran per part dels amos d'aquella casa i aprofità l'avinentesa per donar una lliçó als seus deixebles que sí que esperaven les seves paraules que els guiessin: "En veritat us dic, que cal que tingueu sempre les portes obertes a aquell que té coses a dir-vos."

Havent dit això, es girà, i els deixebles el seguiren

Capítol 1: El pagès pecador

de la cultura popular

En aquells temps, Sant Nicolau Pistoler i els seus deixebles passaven vora d'Olot, a la Garrotxa i allí hi troba un pagès que veient-lo arribar muntat al cavall seguit de tots els seus deixebles s'espantà molt i es tancà al seu mas amb tota la seva família.

Sant Nicolau Pistoler s'irrità en veure la manca de caritat d'aquell pagès i cridà amb veu potent:

- En veritat, en veritat et dic que més et valdria no haver-te amagat i, en canvi, haver-nos servit un sopar com Déu mana.

Un dels deixebles, que anava begut es posa a cridar també al pagès que tremolava espantat a casa seva tot increpant-lo i amenaçant-lo amb calar-li foc al mas i recriminant-li la seva falta de caritat. Sant Nicolau Pistoler es girà envers el deixeble cridaner i li buidà el carregador al crani. Els altres deixebles es quedaren muts i quiets com rocs. Temorosos de la ira del mestre.

Sant Nicolau Pistoler es dirigí a ells:

- Fills meus, quan parlo jo no ho faig jo sinó Déu per boca meva, i aquest pobre pecador no ha vist que interrompent-me, interrompia Déu.

Els deixebles s'adonaren que el mestre tenia raó i en callar el mestre, lloaren Déu. Sant Nicolau Pistoler afegí:- I ara cremem aquest cau de pecadors i enduem-nos tot el que per caritat no ens han volgut donar, però que ens dona el potent braç de Déu.

Dit això, els deixebles purificaren aquell lloc de pecat tot cremant el mas i prenent el que Déu els posava a l'abast. Menjaren i begueren fins quedar satisfets i encara pogueren omplir moltes saques amb provisions.

Llavors Sant Nicolau Pistoler digué al pagès:- Malgrat que has pecat, Déu perdona fins als més miserables. Algun dia baixarem un altre cop al mas i et demanarem, per caritat, que ens serveixis. Si no ho fas, potser Déu no et perdonarà un altre cop.

El pagès se n'alegrà molt de veure com Déu el perdonava. Sant Nicolau Pistoler i els deixebles marxaren i des d'aleshores el pagès i la seva família practicaren la caritat amb tots els que en nom de Déu li en demanaven.

Pròleg

Aquest blog neix des de la Federació Sant Nicolau Pistoler de jugadors de hattrick, i altres amics lectors, que m'animen a crear aquest blog.

La voluntat és únicament fer passar una bona estona al lector.

Tots els capítols estan creats a partir de la inventiva de l'autor i sempre s'ha volgut mantindre un total i absolut respecte pels guionistes originals de la minisèrie televisiva, volguent sempre donar continuitat a les memòries i així engrandir el Llibre Dels Fets de Sant Nicolau Pistoler.

Salut i trabucades, amics i deixebles!